4. El paper del professional en la construcció del diagnòstic

4.1 Com els professionals tendeixen a interpretar el fenomen

L’enfocament predominant en la pràctica clínica sol basar-se en un model biomèdic que considera escoltar veus com un símptoma de disfunció neurològica o psiquiàtrica. Aquesta visió, àmpliament estesa en els manuals diagnòstics oficials, prioritza una comprensió patològica del fenomen i sol obviar-ne altres dimensions possibles, com la seva naturalesa funcional o el seu caràcter neutre o fins i tot positiu per a algunes persones.

4.1.1 Medicalització i etiquetatge diagnòstic

Quan una persona informa que "escolta veus", sovint s’activen protocols clínics encaminats a identificar un trastorn subjacent, amb una forta tendència a associar aquest fenomen a trastorns de l’espectre esquizofrènic o psicosi. Aquesta aproximació redueix la interpretació d’aquestes experiències a un signe de patologia i ignora la possibilitat que puguin formar part de la variabilitat neurocognitiva humana. A més, aquest procés de diagnòstic pot dur a una estigmatització immediata i a una medicalització prematura, sovint amb l’ús de fàrmacs antipsicòtics com a primera línia d’intervenció.

4.1.2 Absència d’una perspectiva individualitzada

Molts professionals de la salut mental adopten una perspectiva estandarditzada que no té en compte les circumstàncies personals ni el significat que aquestes veus poden tenir per a l’individu. En lloc de considerar el context biogràfic, emocional o social, es tendeix a interpretar aquestes expe-riències dins d’un marc rígid de trastorn mental. Això pot portar a tractaments innecessaris o in-adequats que no responen a les necessitats reals de la persona afectada.

4.1.3 Risc d'invisibilització de perspectives alternatives

Existeixen moviments dins del camp de la salut mental, com l'Enfocament Basat en Veus (Hearing Voices Movement), que promouen una comprensió més àmplia i menys patologitzadora del fenomen. Tot i això, aquests enfocaments sovint són relegats a un segon pla en la pràctica clínica convencional, la qual cosa limita l’accés de les persones que "escolten veus" a eines més diverses per gestionar la seva experiència.

4.1.4 Reacció davant la diferència neurocognitiva

Un altre aspecte rellevant és que el fet de "escoltar veus" es percep com una desviació de la norma, la qual cosa porta a una resposta clínica que no contempla la possibilitat que aquesta experiència pugui ser neutral, o fins i tot enriquidora. En lloc d’explorar la manera com l’individu interactua amb aquestes veus i el seu impacte real en la seva qualitat de vida, sovint es pressuposa la necessitat d’intervenció.

4.2 Cap a una interpretació més integradora

Per superar aquestes limitacions, és necessari adoptar una perspectiva més flexible i oberta, que reconegui la diversitat d’experiències i el seu significat subjectiu. Un enfocament més centrat en la persona hauria d’incorporar:

»Una escolta activa sense prejudicis ni etiquetatges immediats.

»La consideració de l’impacte real que "escoltar veus" té en la vida de la persona.

»Estratègies de suport que no es limitin a la farmacologia, sinó que incloguin eines psicològiques i comunitàries.

»L’acceptació de la diversitat neurocognitiva com un element natural de la condició humana, sense pressuposar patologia en cada cas.

Aquest canvi d’enfocament permetria una comprensió més respectuosa i una millor qualitat de vida per a aquelles persones que experimenten aquest fenomen.

4.2.1 La manca d’una distinció funcional entre escoltar veus i experimentar una al·lucinació patològica

Un dels grans dèficits en l’abordatge clínic de l’experiència de "escoltar veus" és la manca d’una distinció clara entre el fet d’experimentar veus com a fenomen natural, i el concepte d’al·lucinació patològica. La psiquiatria tradicional ha tendit a equiparar qualsevol forma de "escoltar veus" amb un signe de malaltia mental greu, sense considerar-ne les múltiples variants i la seva possible funcionalitat en determinats individus.

4.2.1. La confusió conceptual en la pràctica clínica

Actualment, molts professionals de la salut mental operen sota la premissa que "escoltar veus" és sempre un indicador de disfunció cerebral o de trastorn psiquiàtric. Aquesta generalització ignora la realitat que moltes persones experimenten veus sense que això els generi cap mena de malestar o deteriorament en la seva vida quotidiana. No es distingeix entre:

»Veus funcionalment neutres o positives: persones que "escolten veus" de manera recurrent però que no experimenten ansietat, confusió ni dificultats derivades d’aquesta experiència.

»Veus associades a dificultats emocionals o vitals: situacions en què les veus poden tenir una connexió amb traumes passats, conflictes interns o altres factors emocionals.

»Veus amb impacte patològic: quan la persona pateix un deteriorament greu en la seva qualitat de vida i les veus es tornen una font d’angoixa extrema, amb pèrdua de control sobre la pròpia percepció de la realitat.

No fer aquesta distinció implica que moltes persones que "escolten veus" de manera no problemàtica siguin estigmatitzades i potencialment diagnosticades erròniament.