Escoltadors:

nova mirada sobre escoltar

Introducció

En el marc de la salut mental contemporània, el fenomen d'"escoltar veus" ha estat històricament vinculat a la idea d'al·lucinació auditiva, un símptoma que, segons els criteris psiquiàtrics convencionals, pot ser indicatiu de trastorns greus com l'esquizofrènia o altres psicosis. Aquest enfocament ha portat a una patologització sistemàtica de les persones que experimenten aquesta realitat perceptiva, sense que es contempli la possibilitat que "escoltar veus" pugui ser una manifestació de la diversitat neurocognitiva i no necessàriament un signe de disfunció. El present document preté dissociar el concepte preconstruït d'“escoltar veus” de la definició restrictiva d'“al·lucinació auditiva”, tot reivindicant una anàlisi funcional i sociològica d'aquest fenomen. Argumentem que, en lloc de considerar automàticament aquestes experiències com una expressió patològica, caldria entendre-les com a part de les diferències en la manera com funciona el cervell humà. Aquestes diferències, lluny de ser símptomes de malaltia, poden ser indicadors d'una forma alternativa de processament de la informació, de construcció de significats i d'interacció amb la realitat.

Tanmateix, els professionals de la salut mental han tendit a fusionar indiscriminadament aquests dos aspectes: el fet perceptiu de "escoltar veus" i la seva interpretació clínica. Aquesta confusió ha donat lloc a la categorització de moltes persones en diagnòstics de gravetat, amb totes les implicacions que això comporta en termes d'estigma, tractament farmacològic i exclusió social. Així, s'estableix una discriminació estructural basada exclusivament en la diferència perceptiva, sense considerar el context ni les vivències individuals (les situacions traumàtiques, les causes de patiment, l'origen...). A través d'aquest document, proposem una revisió crítica d'aquesta praxi i suggerim un canvi de paradigma en la manera d'abordar aquest fenomen. Per fer-ho, examinarem el marc teòric existent, analitzarem el paper del professional en la construcció del diagnòstic i posarem en relleu les implicacions socials d'aquesta medicalització automàtica.

Finalment, proposarem estratègies per adoptar una perspectiva més inclusiva i respectuosa amb la diversitat neurocognitiva, tot evitant la discriminació i la patologització innecessària de les persones qui "escolten veus". Amb aquest treball, volem obrir un debat necessari sobre com la societat, i en particular els professionals de la salut mental, conceptualitzen les experiències perceptives que surten de la norma. En lloc de reforçar categories dicotòmiques entre allò que es considera “normal” i “patològic”, aspirem a fomentar una comprensió més rica i matisada de la ment humana i de la seva pluralitat.

Al llarg de tot el text, procuraré emmarcar l'expressió "escoltar veus" entre cometes per recordar constantment que mai no ha rebut una definició científica clara, precisa i concisa. Aquesta tasca fonamental hauria correspost històricament als professionals de la salut mental—psicòlegs i psiquiatres, principalment—, però no s’ha dut a terme amb el rigor que requereix qualsevol terme científic. L’expressió ha estat assumida i utilitzada indiscriminadament sense un fonament real que li doni coherència. Per aquest motiu, la ressaltaré sempre entre cometes, per evidenciar que és un constructe imprecís, una simple concatenació de dues paraules sense un significat consistent.