2. L'impacte del discurs psiquiàtric en la identitat del pacient

El llenguatge que utilitza la psiquiatria no només descriu fenòmens, sinó que també modela la manera en què les persones diagnosticades entenen la seva pròpia experiència. Quan algú institucionalitzat afirma sense dubtes "és que jo escolto veus", moltes vegades no està descrivint una vivència personal en els seus propis termes, sinó reproduint una etiqueta que li ha estat assignada pel sistema psiquiàtric.

2.1 El poder del discurs en la construcció de la identitat

Quan una persona rep un diagnòstic psiquiàtric, sovint assumeix el llenguatge i les explicacions dels professionals com a veritats absolutes. Això es deu a diversos factors:

»L'autoritat del professional: Si un metge li diu que "escoltar veus" és un símptoma d'un trastorn mental greu, la persona tendeix a creure-ho sense qüestionar-ho.

»La falta d'alternatives narratives: No se li ofereixen altres maneres d'entendre la seva experiència, per la qual cosa adopta el marc psiquiàtric com l'únic vàlid.

»L'efecte de la institucionalització: La repetició constant d'aquestes etiquetes dins de l'entorn hospitalari o terapèutic reforça la identificació amb el diagnòstic.

2.2 L'efecte de l'etiquetatge en la percepció pròpia

El llenguatge psiquiàtric no és neutral. Assignar una etiqueta diagnòstica a una persona canvia la seva manera de veure’s a si mateixa:

»Autoidentificació amb el trastorn: Quan algú diu "jo sóc esquizofrènic" en lloc de "tinc un diagnòstic d'esquizofrènia", esborra la distinció entre la seva identitat i el seu diagnòstic.

»Pèrdua de narrativa pròpia: La persona deixa d'explicar la seva experiència en els seus termes i adopta els termes clínics, sovint desconnectats de la seva realitat subjectiva, p.e.: és que jo "escolto veus".

»Limitació de la seva pròpia agència: Quan una persona assumeix completament la visió psiquià-trica del seu estat, pot sentir que no té cap control sobre la seva condició, i que només els metges poden definir què li passa i com ha de viure-ho.

2.3 La psiquiatria com a marc interpretatiu tancat

El sistema psiquiàtric té tendència a tancar interpretacions alternatives sobre les experiències de les persones diagnosticades:

»Desautorització d’altres significats: Si una persona intenta explicar les seves "veus" des d’un punt de vista no patològic (espiritual, creatiu, personal), sovint se li diu que "no té consciència de malaltia".

»Reducció de l’experiència a un conjunt de símptomes: Les vivències riques i complexes es redueixen a una llista de criteris diagnòstics.

»Tractament com a única opció: Se li presenta la medicalització com l’únic camí possible, en lloc d’explorar altres formes de gestió o comprensió del que li passa.

2.4 Repercussions socials i personals d’aquesta narrativa

Quan el discurs psiquiàtric absorbeix comple-
tament la manera com una persona s’entén a si mateixa, les conseqüències poden ser profundes:

»Estigmatització interna: La persona pot començar a veure’s a si mateixa com un "malalt crònic", generant desesperança i resignació.

»Dependència del sistema mèdic: Si creu que només els professionals tenen la resposta, pot perdre la confiança en la seva pròpia capacitat per gestionar les seves experiències.

»Impacte en les relacions: La manera com es veu a si mateixa influeix en com la veuen els altres, creant un cercle viciós d’aïllament i discriminació.

2.5 Com es pot trencar aquest cicle?

Per evitar que el discurs psiquiàtric defineixi completament la identitat de les persones diagnosticades, és fonamental:

»Promoure narratives alternatives: Oferir diferents marcs d’interpretació sobre experiències com "escoltar veus", sense imposar-ne només un de patològic.

»Fomentar l'autoexpressió: Deixar que les persones expliquin la seva pròpia experiència amb les seves pròpies paraules, sense forçar-les a encaixar en categories predefinides.

»Crear espais de diàleg lliure: On les persones diagnosticades puguin compartir i reflexionar sobre les seves vivències sense la pressió d’un marc clínic tancat.

»Reduir l'ús d'etiquetes absolutes: Evitar expressar els diagnòstics com una realitat immutable i, en canvi, veure’ls com hipòtesis de treball.

»En aquest sentit, la imposició d'un marc psiquiàtric estricte pot generar en l'afectat un persistent i constant sentiment de ‘sentir-se’ malalt. Aquesta és, si més no, la meva experiència personal, la qual cinsidero que m'ha afectat greument al llarg de 10 anys, i considero també important reconèixer que cada vivència és única i que poden existir altres maneres d’interpretar aquesta realitat.

»És fonamental obrir espais on es pugui qüestionar aquest discurs i recuperar la capacitat de definir la pròpia experiència des d’una perspectiva més lliure i diversa.