4.2.2. Escoltar veus com a part de la diversitat neurocognitiva

Diversos estudis han indicat que escoltar veus pot formar part d’un espectre més ampli de la percepció humana, i que una proporció significativa de la població experimenta aquest fenomen en algun moment de la seva vida sense patir cap trastorn mental. Això posa en qüestió la tendència a categoritzar de manera automàtica qualsevol experiència d’escoltar veus com a patològica.

»Diferents cultures i comunitats han interpretat històricament aquest fenomen d’una manera que no implica necessàriament malaltia. Per exemple, en moltes societats tradicionals escoltar veus es pot associar a experiències espirituals o a una forma de saviesa interior.

4.2.3 El risc d’una medicalització innecessària

Quan no es fa una distinció funcional entre escoltar veus i les al·lucinacions patològiques, es corre el risc de medicalitzar persones que no necessiten intervenció psiquiàtrica. Això pot conduir a:

»Diagnòstics erronis que etiqueten la persona amb trastorns greus sense una avaluació matisada de la seva experiència.

»Tractaments farmacològics innecessaris, amb efectes secundaris potencialment nocius.

»Exclusió social i pèrdua d’oportunitats vitals per a persones que simplement experimenten la realitat d’una manera diferent.

4.2.4. Cap a una redefinició del fenomen

Per tal de superar aquesta confusió, és essencial que els professionals de la salut mental adoptin una perspectiva més oberta i diferenciada en relació amb les experiències de "escoltar veus". Això inclou:

»La implementació de criteris clínics que distingeixin entre "escoltar veus" com a part de la diversitat humana i "escoltar veus" com a part d’un quadre patològic.

»Una aproximació que valori el context personal, cultural i emocional de la persona abans d’emetre un diagnòstic.

»La incorporació d’enfocaments més respec-
tuosos amb la diversitat perceptiva i menys orientats exclusivament a la medicalització. Amb una millor comprensió d’aquest fenomen, es pot avançar cap a un model d’atenció més inclusiu i menys estigmatitzant per a les persones que "escolten veus".

4.3. L’herència dels diagnòstics: Quan el passat es converteix en una condemna

Un dels problemes més greus en la construcció dels diagnòstics psiquiàtrics és la seva permanència inamovible en el temps. Sovint, els informes clínics inicials recullen una sèrie de símptomes observats en un moment concret, però aquests símptomes, encara que desapareguin o es transformin, segueixen figurant en l’historial com si fossin una realitat actual i permanent.

»Aquest fenomen genera una situació paradoxal: la persona pot haver evolucionat, canviat o superat determinades dificultats, però la seva història clínica no ho reflecteix. En canvi, el diagnòstic original es converteix en un judici estàtic i perpetu, fent que la persona segueixi sent percebuda a través del filtre del seu passat, sense gaire possibilitat de canvi en el tractament farmacològic.

4.3.1 El diagnòstic com a condemna administrativa

Els diagnòstics psiquiàtrics no funcionen com un estat de salut que pot millorar amb el temps, sinó com una etiqueta estructural que segueix condicionant el tractament de la persona en qualsevol context mèdic o social. Si un professional, basant-se en informes antics, assumeix que un individu continua manifestant símptomes que ja han desaparegut, es produeix una distorsió de la realitat clínica.

4.3.2 La inèrcia burocràtica de la psiquiatria

Aquest problema es veu agreujat pel sistema administratiu i legal, que sovint no permet rectificacions o revisions adequades. Un diagnòstic psiquiàtric pot acabar influenciant decisions judicials, laborals o mèdiques, fins i tot anys després que els símptomes hagin desaparegut. És com si, un cop diagnosticada, la persona ja no pogués mai sortir d’aquest marc, independentment de la seva evolució.

4.3.3 El perill de l’observació inicial esbiaixada

Moltes vegades, els primers informes psiquiàtrics es fan en moments d’alta vulnerabilitat (crisi emocional, situacions d’estrès, canvis de vida difícils) i descriuen un estat que pot ser transitori. No obstant això, el diagnòstic es manté com si hagués estat una característica estructural de la persona des del primer moment. Això genera una falsificació retrospectiva, on qualsevol moment de la vida de l'individu passa a ser reinterpretat a través d’aquest diagnòstic inicial.

4.3.4 La infal·libilitat assumida del diagnòstic i la inflació del tractament

Un dels problemes més greus en la pràctica psiquiàtrica és l’acceptació acrítica de qualsevol observació feta en el passat, com si totes les anotacions clíniques fossin immutables i absolutament verídiques. En conseqüència, qualsevol símptoma que s’hagi registrat en un informe mèdic anterior es considera automàticament vigent, sense que hi hagi cap mecanisme per qüestionar-ne la validesa, o per reconèixer possibles errors de diagnòstic.

»Aquest fenomen provoca una inflació desproporcionada del tractament, ja que l'acumulació d'observacions antigues —moltes de les quals ja no es manifesten— genera la il·lusió d’un quadre clínic molt més greu o complex del que realment és en el present. Això pot portar a aquests dos grans errors.

Un sobretractament innecessari

La persona és tractada per un conjunt de símptomes que ja no té, rebent medicació o intervencions que no li corresponen en el seu estat actual. Això pot provocar efectes secundaris innecessaris, una reducció de la seva autonomia i una major dependència del sistema psiquiàtric.

Un desajust total en el tractament

El professional es focalitza més en el passat que en el present, fent que la persona rebi un tractament que no atén els seus símptomes actuals. Això pot deixar en segon pla noves dificultats que han sorgit amb el temps, mentre es continua abordant un problema que potser ja ha desaparegut o s’ha transformat.

5. Casos i testimonis

5.1 Experiències de persones que "escolten veus" però no se senten malaltes

L’experiència de "escoltar veus" no és neces-sàriament indicativa de cap trastorn mental, ni ha de ser percebuda com una patologia. Moltes persones escolten veus sense experimentar cap mena de patiment psicològic ni deteriorament funcional en el seu dia a dia. Aquesta realitat desafia la visió mèdica convencional i suggereix que "escoltar veus" pot formar part de la diversitat neurocognitiva humana.

5.1.1 Testimonis que desafien la concepció patològica

Diversos estudis i relats personals han posat de manifest que moltes persones que "escolten veus" viuen amb normalitat i no consideren que aquesta experiència sigui un problema. Alguns relats comuns inclouen:

»Persones que escolten veus com a part de la seva creativitat: Algunes persones relaten que les veus són una font d’inspiració, ajudant-les a desenvolupar idees o a reflexionar sobre aspectes de la seva vida.

»Experiències espirituals i filosòfiques: En moltes tradicions espirituals i culturals, "escoltar veus" es percep com una forma de comunicació amb dimensions més profundes de la consciència, amb guies espirituals o amb la pròpia intuïció.

»Veus com a mecanisme d’acompanyament: Per a algunes persones, les veus poden ser una companyia en moments de solitud, proporcionant una sensació de suport i comprensió sense generar cap mena de malestar.

5.1.2 Factors que determinen la percepció de les veus

No totes les persones que escolten veus les viuen de la mateixa manera. La manera en què una persona percep i interpreta aquestes experiències depèn de diversos factors:

»El context cultural i social: En societats on escoltar veus es percep com un fenomen normal o fins i tot positiu, les persones solen acceptar aquesta experiència sense dificultats.

»La pròpia actitud i interpretació: Una persona que veu les seves veus com un recurs personal tindrà una experiència molt diferent d’algú que les percep com una amenaça o una anomalia.

»La reacció dels professionals de la salut mental: Quan els professionals assumeixen automàticament que escoltar veus és un signe de patologia, poden generar en la persona una percepció negativa de la seva pròpia experiència, fins i tot quan inicialment no la vivia amb malestar.

5.1.3 Cap a una acceptació més àmplia de la diversitat perceptiva

Per tal de reduir l’estigma associat a escoltar veus, és fonamental adoptar una perspectiva més inclusiva que reconegui aquesta experiència com una part possible de la condició humana. Algunes línies d’actuació inclouen:

»Normalitzar l’experiència: No assumir que escoltar veus és necessàriament un problema, sinó comprendre que pot formar part d’un ampli espectre de percepcions humanes.

»Oferir espais de diàleg: Crear entorns on les persones puguin compartir les seves experiències sense por de ser diagnosticades o medicalitzades de manera automàtica.

»Promoure la investigació: Fomentar estudis que explorin escoltar veus des d’una òptica no patologitzant, analitzant la seva diversitat d’interpretacions i vivències.

Aquest apartat pretén donar veu a aquelles persones que "escolten veus" sense sentir-se malaltes, contribuint a una comprensió més rica i matisada d’aquesta experiència humana. A continuació, es presentaran testimonis personals que il·lustren aquesta realitat.