6.1.1. Una comunitat d'Escoltadors

Tot i que el terme ‘escoltar veus’ ens ha estat imposat per la psiquiatria com una etiqueta patològica, cada cop més persones que vivim aquesta experiència estem transformant aquesta designació en una identitat pròpia. Quan un col·lectiu ha estat històricament estigmatitzat, pot escollir entre continuar sota l’ombra de la definició aliena o prendre el control del seu propi relat. Així com la comunitat afroamericana va convertir la seva condició imposada en un espai de resistència i orgull, o com la comunitat 'queer' va reapropiar-se d’un insult per transformar-lo en símbol de diversitat, el mateix podria succeir amb els Escoltadors.

»Per què no reconèixer aquesta experiència com una característica pròpia i no com una anomalia? Per què no deixar de veure'ns des de la mirada del diagnòstic, i començar a veure'ns des de la nostra pròpia realitat? Si el fet de "escoltar veus" és una manera diferent de processar la informació i d’interactuar amb el món, no hauria de ser motiu de vergonya ni de patologització, sinó de comprensió i acceptació.

»Aquest plantejament obre la porta a una comunitat d’Escoltadors: persones que comparteixen una manera diferent de viure la realitat i que poden reivindicar el dret a ser escoltades des de la seva pròpia perspectiva, no des de la mirada mèdica. Aquesta identitat col·lectiva no només ajudaria a desfer-se de l’estigma, sinó que també podria fomentar espais de suport i diàleg on els Escoltadors puguin expressar lliurement les seves experiències sense por de ser desautoritzats, diagnosticats o medicalitzats de manera automàtica.

»És moment de qüestionar si el paradigma actual serveix a les persones, o si les persones han de sotmetre's al paradigma. Així com altres col·lectius han convertit les seves experiències en moviments d’identitat i resistència, potser és hora que els qui escoltem reclamem el nostre propi espai en el debat sobre la neurodiversitat i la salut mental.

6.2 Considerar la diversitat perceptiva com una realitat humana

El fet de "escoltar veus" no ha de ser necessàriament un signe de patologia. Tal com hi ha una gran diversitat en la manera com les persones processen la informació visual o tàctil, també hi pot haver diferències en la percepció auditiva i cognitiva.

»Integrar el fenomen dins del concepte de neurodiversitat. De la mateixa manera que s’ha avançat en la comprensió de condicions com l’autisme o el TDAH sense reduir-les exclusivament a la patologia, caldria considerar "escoltar veus" com una variació en la manera de percebre el món.

6.1.2. Reduir la medicalització innecessària

No assumir automàticament que "escoltar veus" requereix tractament psiquiàtric. És fonamental distingir entre aquelles persones que experimenten veus sense malestar i aquelles per a qui aquesta experiència resulta problemàtica.

»Explorar alternatives a la farmacologia com a única resposta. Cal desenvolupar enfocaments psicològics, terapèutics i comunitaris que ajudin les persones a conviure amb aquesta experiència sense necessitat d’automatitzar l’ús de medicaments.

6.1.3. Reformular l’abordatge professional

Formació per als professionals de la salut mental. Es necessiten programes de formació que ampliïn la comprensió d’aquest fenomen i evitin enfocaments automàticament patologitzadors.

»Adopció d’un enfocament centrat en la persona. Escoltar activament les persones que "escolten veus" sense pressuposar que han de ser diagnosticades o tractades és clau per a un abordatge més humà i respectuós.

»Incorporació de les veus de les pròpies persones que experimenten aquest fenomen en el debat científic i social. Els seus testimonis i experiències són essencials per construir una comprensió més ajustada a la realitat.

6.1.4. Crear espais de suport i comunitats de diàleg

Fomentar grups de suport entre persones que "escolten veus". Xarxes com el Hearing Voices Movement han demostrat que compartir experiències sense la pressió del diagnòstic pot ser molt beneficiós.

»Construir una narrativa més plural. Els mitjans de comunicació i la societat han de deixar d’associar escoltar veus únicament amb la malaltia mental, i permetre una visió més matisada i diversa.

6.1.5 Desenvolupar polítiques públiques més inclusives

»Revisió de protocols mèdics i psiquiàtrics. És necessari actualitzar els criteris diagnòstics per evitar diagnòstics erronis i medicalitzacions innecessàries.

»Sensibilització social. Promoure programes educatius que expliquin la diversitat perceptiva pot ajudar a reduir l’estigma i la discriminació cap a les persones que "escolten veus".

6.1.6. Cap a un canvi de paradigma

Per transformar la percepció social i mèdica de l’experiència de "escoltar veus", cal un canvi de paradigma que impliqui:

»Acceptar la diversitat d’experiències perceptives com una realitat natural, i no necessàriament un problema.

»Obrir espais de diàleg interdisciplinari entre neurociència, psicologia, sociologia i antropologia per entendre millor aquesta experiència.

»Donar veu a les persones que "escolten veus", permetent que comparteixin la seva experiència sense ser etiquetades de manera automàtica.

Aquest nou enfocament no només ajudaria a millorar la qualitat de vida de moltes persones, sinó que també contribuiria a una societat més oberta, tolerant i respectuosa amb la diversitat humana.